Forges ha estat un d’aquests dibuixants rars que no necessiten canviar d’estil ni evolucionar. El seu sistema de signes era des del començament tan complet, breu i exacte que li va servir tota la vida per explicar el que volia: aquest lloc convuls que és Espanya. Perquè els seus personatges no poden ser danesos o neozelandesos, són inequívocament propers: joves mesetaris i velles de dol amb mocador al cap que filosofen per camps deserts, immobilistes repressors asseguts a poltrones, oficinistes eterns, gent corrent, els marianos. I també homes absentistes que llegeixen premsa deportiva mentre la seva dona -mes intel·ligent que ells i amb mes amplitud de mires- se’ls mira pensant que mereixia una cosa millor… Perquè Forges des de sempre, abans del empoderament femení, ha reflectit a les seves vinyetes el paper secundari de la dona dins la nostra societat.
I el millor, ha creat llenguatge contínuament. Un casticisme no complaent, sinó crÍtic i creatiu. La paraula bocata es invenció seva… i per error!!
Forges evidentment ha estat una mica menys i una mica més que un dibuixant. Ha estat un periodista d’anàlisis dibuixat amb retolador. I, probablement, uns dels pocs d’aquests ofici que ha tIngut el consens, l’admiració i el seguiment de quasi tothom. Una cosa rara!